grup de teatre de gent de més de 65 anys
Navegació  
  Home
  Història del Plus 65
  Espectacles
  => Tres Cops Immortal
  => jo sóc, jo estic
  => Els turistes
  => Els Cangurs
  => Electrojoc
  => Diari d'assaig d'Electrojoc
  Qui som
  Premsa
  Què diuen del Plus 65
  Galeria
  Últimes Notícies
  Contacte
  Llibre de Visitants
  Afegeix el teu link
Diari d'assaig d'Electrojoc
Diari d'assaig d'ELECTROJOC

Clica a sobre de les dates, per anar directament al dia assenyalat

Dia 01: 12 de Gener de 2008
Dia 02: 16 de Gener de 2008
Dia 03: 24 de Gener de 2008
Dia 04: 29 de Gener de 2008
Dia 05: 06 de Febrer de 2008
Dia 06: 13 de Febrer de 2008
Dia 07: 19 de Febrer de 2008
Dia 08: 26 de Febrer de 2008
Dia 09:  06 de Març de 2008
Dia 10:  19 de Març de 2008
Dia 11:  25 de Març de 2008
Dia 12:  03 d'Abril de 2008
Dia 13: 10 d'Abril de 2008
Dia 14: 18 d'Abril de 2008
Dia 15: 24 d'Abril de 2008
Dia 16: 29 d'Abril de 2008
Dia 17: 6 de Maig de 2008
Dia 18: 13 de Maig de 2008
Dia 19: 26 de Maig de 2008
Dia 20: 29 de Maig de 2008
Dia 21: 05 de Juny de 2008
Dia 22: 11 de Juny de 2008
Dia 22: 26 de Juny de 2008



12 de Gener de 2008

TAC (tresors amagats a casa) és el títol provisional que li hem posat a la última creació que estem assajant.

Vam començar a assajar a principis d'Octubre. El primer que vam fer fou plantejar uns exercicis d'escriptura, per tal de generar un material textual. És una manera de començar a treballar que ja vam provar amb l'anterior espectacle "jo sóc, jo estic" i que aquest cop repetim, doncs la metodologia dona bons resultats.
Es tracta de partir d'esdeveniments reals: experiències, anècdotes, reflexions... vivències dels membres del Plus 65.
Aquest material pot esdevenir en sí mateix dramàtic (ficcionant-lo) o pot suggerir altre tipus de material per poder desenvolupar i convertir-lo finalment en dramàtic.

De moment hem generat material relacionat amb:

1. Espais d'intimitat reals.
2. Punts d'inflexió en la vida.
3. Malalties al llarg de la vida.
4. Idees o textos per poder dir damunt d'un escenari.
5. Músiques que ens acompanyen actualment.

En aquest moment, estem buscant els nexes d’unió d’aquests materials i buscant el fil argumental de l’espectacle, que tot i tenir una idea general, encara no té l’argument o sinopsi, així com els personatges i els seus conflictes.

La setmana que bé, començarem a assajar un parell d’escenes que hem trobat. Podrien ser el principi-final de l’espectacle i l’escena anterior a la última. Tot son intuïcions i fins la prova de l’assaig no sabrem res més.

De moment, fins aquí.


16 de Gener de 2008

Avui hem començat l’assaig revisant el llistat total de malalties, doncs era incomplet. N'hem afegit algunes però faltava gent per diversos motius i no la completarem fins la setmana que bé.
Més tard hem provat una possible escena, emmarcant l’acció general de l’espectacle en un geriàtric; una possible escena que aniria cap al començament de l’espectacle. Tothom està "perdent" el temps assegut en butaques, porten ulleres de sol. L’espai és una sala d’estar. Butaques al fons i als laterals, a primer terme una TV. La M.C. es treu les ulleres i es comença a posar nerviosa, doncs aquesta situació la troba inaguantable. S’aixeca, arrastra la butaca fins col·locar-la davant del TV i l’engega. Ja sigui en una pantalla al fons, ja sigui en off, vèiem/escoltem la capçalera d'un Telenotícies. La M.C. va fent comentaris als titulars del dia. Quan s’acaben els titulars la M.C. decideix tornar al seu lloc, l’avorreix profundament la TV. El Telenotícies continua i la primera notícia parla de la "generació Einstein". La C.P. escolta la notícia i cada cop l’interessa més. És treu les ulleres de sol i es recoloca la butaca, orientant-la cap a la TV.
Entra
el Cuidador amb un carro amb cafès amb llet. Apaga la TV i surt.
La C.P. s’aixeca i s’agafa un cafè amb llet. La resta de companys fan el mateix, prèviament han reorientat les seves cadires. Tots prenent el cafè amb llet, mirant a l’horitzó, com si estiguessin en una terrasseta i el Sol els hi taqués la cara. La C.P. comença el seu text de l'Educació. Segurament la seva actitud respecte la notícia ha de ser més escèptica del què és.
Segurament després del text de la C.P., aprofitant la cita a la seva mare, podria venir la S. amb el text de la mare. Ja ho veurem.

També hem consultat la web, doncs hi havia gent que encara no l’havia vist i el blog, que era nou per tots.

Per acabar hem treballat un fragment del "Ser o no ser" fins l’entrada d'Ofèlia, a propòsit dels temes tractats en aquest monòleg. Ha sigut difícil copsar el seu significat, però entre tots finalment n'hem tret les idees principals. L'hem treballat perquè crec que el J.B. podria estar al seu espai íntim (el llit) repassant un text dramàtic, en aquest cas: el monòleg. No sé com acabarà l’escena però de moment sembla què hi hagi un fil a desgranar.

 
24 de Gener de 2008

 Avui érem tots a l’assaig. Sigui per les raons que sigui, ara feia alguns dies que no hi podíem ser tots. Certament l’assaig és molt més enriquidor si tots els membres del Plus hi són presents.

Hem començat l’assaig fent un recordatori del material treballat el dia passat: escenes noves i la estructura dramàtica on es suportarà l’obra (un dia en un geriàtric).

 Un cop fet això hem passat a provar material nou relacionat amb l’entrada dels personatges a l’espai. Hem provat d’entrar en fila d’1, amb el cap cot i amb un pas cansat, tots caminant al mateix ritme, com una mena de desfilada. De fet recorda a una colla de presoners. De moment aquesta imatge ja ens serveix. Entraven a l’espai dels personatges (la saleta d’estar d’un geriàtric) i feien un recorregut en espiral fins arribar-hi, explicant la disciplina-rutina del fet d’entrar en aquest espai.

Un cop provada aquesta entrada, hem continuat amb una escena relacionada amb la Higiene personal, imprescindible en la rutina del dia a dia d’un geriàtric. Havíem preparat una partitura de moviment per explicar aquesta higiene. L’hem provat, però més aviat recordava a una taula de gimnàstica o una classe d’aeròbic. Gràcies a les aportacions dels membres, hem redefinit aquesta partitura, donant-li més versemblança a les accions realitzades. Així funciona molt millor. La partitura és senzilla: treure’s un batí o bata, acusar l’aigua freda de la dutxa, fer un gir de 360ª, aixecar braç dret, aixecar braç esquerre, ensenyar el peu dret, ensenyar el peu esquerre, ensenyar les dues mans, ensenyar els palmells, ensenyar les mans, les mans al costat del cos, acusar la sensació de fred i posar-se el batí. Seguidament, col·locar-se les ulleres de sol i asseure’s a les butaques. Hem decidit guardar la idea de la gimnàstica o aeròbic per una futura escena.

També hem provat, mentre els personatges realitzen la partitura, d’incloure el text de la R.N. sobre els amics. Crec que pot funcionar però hem de treballar la interpretació, així com reescriure el text. Ho hem provat amb la R.N fent la partitura i dient el text (cosa a priori un xic difícil per ella) i sense Crec que serà millor, sense, però ja ho veurem.

Més tard hem posat sobre la taula els deures que teníem de la setmana passada: pensar una hipotètica escena amb el text del J.B, el monòleg de Hamlet i el seu espai íntim. Han sorgit diverses idees: la primera, el J.B. passant text, mentre la resta de personatges juguen a fer teatre (possibilitat d’una escena muda inspirada en la que surt al Hamlet amb les comediants), la segona, ensenyar diverses maneres de memoritzar un text i la tercera, que aparegui un extraterrestre explicant què hi ha darrera de la mort, fent al·lusió al contingut del monòleg de Hamlet. És estrany l’extraterrestre però que algú o alguna cosa expliqui que hi ha darrera de la mort, no em sembla gens malament. En cap de les opcions, es contempla el text del J.B que parlava de la jubilació i el teatre. Ja veurem què fem.

Més tard hem passat les escenes treballades la setmana passada, per què els que no hi eren les poguessin veure. Les escenes de la M.C i de la C.P..

La E. m’ha passat el text de La mare, he de revisar-lo, a veure què tal. Així com el text de la M.C. i de la F.

El Galliner m’ha passat un CD de fotos, per poder-les penjar a la web, i la P.A. també m’ha posat fotos de “Els Cangurs”, també per revisar i penjar-les a la web.

Per la setmana que ve, m’agradaria provar, què passa quan ens donen les pastilles del matí.

 
I avui, fins aquí.


29 de Gener de 2008

Avui, hi tornàvem a ser tots. La setmana que ve faltaran un parell o tres.

De fet la M.C. ha arribat tard. Ens ha explicat, que la setmana passada tornant de l’assaig a casa seva, té uns 40 km, ens va estimbar contra un arbre. De fet, la roda davantera va explotar i li va fer perdre el control del cotxe, fins que va xocar amb l’arbre, partint-lo per la meitat. Ella no s’ha fet gran cosa, uns blaus, un tall i contusions a les lumbars, però com ella diu, “ara fa set dies que vaig tornar a néixer”. El cotxe “siniestro total” i és per això que per venir avui a assajar, ha tingut que demanar que li deixessin un cotxe.

M’ha fet pensar amb la frase del “he tornat a néixer” dita per una persona d’una edat avançada. Al primer moment, m’ha semblat estranya la frase dita per ella, més tard curiosa i finalment, totalment normal. Les ganes de viure hi son a totes les edats i potser amb més força a la seva. No sé, crec que he de pensar una mica, doncs té alguna cosa d’interessant tot plegat.

Després de l’episodi de la M.C., que ens ha encongit el cor una mica a tots, certament, hem començat l’assaig. En primer lloc la C. i la MªC. m’han passat les seus textos. De fet, ja ho havien fet però no eren del tot adequats, doncs no parlaven d’una contemporaneïtat, sinó més aviat de records passats. En primer lloc la MªC., ens ha interpretat el seu text: un repàs per la visió que té la dona de sí mateixa al llarg de la seva vida. Després la C. ens ha interpretat un text on parla de la boda del seu fill, de les bodes d’avui en dia tan diferents a les d’abans i de la il·lusió de tornar a tenir canalla a la casa.

Seguidament, en fet un visionat d’un fragment d’un espectacle de M. Béjart: Mozart-Queen, doncs hi ha una escena amb “A king of magic” de Queen, que em semblava interessant que veiéssim. Primer per la música, doncs el text que proposa la cançó, em semblava adequat per una possible escena de l’espectacle, on els residents després de prendre’s la pastilla del matí, s’activaven i es posaven a ballar o fer una partitura de moviments. El cuidador podria estar per allà intentant “atrapar-los” però sense aconseguir-ho, fins que passava l’efecte de la pastilla. És per això que hem visionat la partitura de moviments proposada per Béjart, i hem llistat aquells moviments o gestos que nosaltres ens vèiem capaços de fer. He aprofitat per explicar, una mica per sobre, qui va ser M. Béjart i que va suposar per la dansa moderna o contemporània.

Hem llistat aquest moviments i gestos. M’ha sorprès força, doncs no hagués pensat mai que segons quins moviments eren capaços de fer-los. Especialment la C.P. amb una elasticitat considerable, molt millor que la meva, en molts casos. La C.P. havia estat corredora i continua estant en forma, doncs practica esport habitualment.

En un moment determinat de l’assaig, ara no recordo en quin, el D. ha preguntat respecte al procés de creació de l’espectacle. La pregunta feia referència a sí no fora més fàcil agafar una peça ja escrita que fer tot el procés de creació, tal com l’estem fent. L’he respòs que no hi ha peces escrites que parlin de nosaltres ni escrites per gent com nosaltres. I de fet, un dels sentits del projecte Plus 65, segurament és aquest.

Més tard, la P.A. ha portat una “Suggerència per muntar l’escena d’en J.B. amb el monòleg de Hamlet” (sic). L’escena era senzilla, el J.B. està declamant el monòleg en el seu espai íntim, un llit o sofà. La resta, per grups de 3 o 4 persones se l’escolten. Uns amb atenció, uns amb desgrat i altres sense que els interessi massa. Entremig del monòleg, les persones integrants del grup, van exclamant unes frases, primer un grup, després un altre i finalment l’últim. He demanat a la P.A. que muntés l’escena i la dirigís. De fet, no s’esperava que el director li demanés aquesta feina i li ha costat una mica fer-ho, certament, però finalment ho ha fet. Més tard li he preguntat si el resultat obtingut amb l’escena que ha muntat, era realment allò el què ella s’imaginava i m’ha dit que no. Hem queda’t que per la setmana que ve, pensi una altra manera de fer l’escena que s’apropi més al que ella s’imagina.

Certament no és normal aquesta mecànica en l’assaig, però ella havia pensat una possible escena i millor que ella no hi havia ningú per dirigir-la. És per això què he pensat que era interessant, invertir els rols i deixar-li la direcció d’escena. Esperarem a la setmana que ve, a veure què passa.

Per acabar, hem provat una escena que tenia al cap. De fet, em va venir a la ment una escena que vam assajar, ara fa dos anys, per la primera versió de “jo sóc, jo estic”, basada en una escena de la Pina Bausch de l’espectacle “Kontactof”. Una escena amb la C.P, que no vam a estrenar mai. Per recuperar-la, he pensat que estaria bé que a partir d’una situació on els residents estan avorrits, sense saber que fer, l’únic que se’ls acudeix de fer és molestar als seus companys que accepten amb resignació aquestes molèsties. Les molèsties no son violentes, almenys físicament, la seva integritat física no perilla en cap moment. La violència sorgeix quan veiem que fan el que fan, per avorriment. La màxima que podria alimentar l’escena seria: Quan no sabem que fer i ens avorrim, ens dediquem a fer mal als altres.

Hem partit d’una situació base, on tots estan asseguts. Poc a poc, es van aixecant i fan una acció per molestar a un dels seus companys, que no fa res per evitar-ho i es tornen a seure al seu lloc. Poc a poc, es va aixecant tothom. Arriba un moment, en què tots estan dempeus fent accions. D’aquí hauríem de passar a l’escena de la C.P., però encara no sé com.

Ho hem provat i han sortit imatges força interessants i amb una violència destacable. L’escena m’agrada perquè s’explica i s’entén en sí mateixa, força bé: si no tenim res a fer, ens avorrim i fem mal als demés, i de retruc a nosaltres mateixos. Aplicada a l’escena, els residents s’avorreixen perquè no tenen res a fer i aquesta inactivitat és prejudicial, doncs ens torna maliciosos. I en definitiva, no fer res, no és positiu o dit d’una altra manera ocupar-se és força positiu. El símil que els hi posat, i que crec que estaria bé que ensenyéssim en l’escenificació, és els residents quan juguen a escacs o cartes en la residència sense cap interès ni motivació. Algunes d’aquestes partides porten als residents a fer trampes o tenir comportaments no desitjats, per dir-ho d’alguna manera. La setmana que ve, tornarem a repetir l’escena i provarem de lligar-la a la de la C.P. i associar-la amb un text i/o música. Probablement una versió de “I will survive” la de Cake o la de Punk Cover, ja veurem.

 

I la classe s’ha acabat aquí. Un altre dia més.

 

Seguim.

06 de Febrer de 2008


He sortit d’esmorzar i m’he dirigit a la Casa de Cultura. A la porta m’he trobat a la M.C. somrient. M’ha ensenyat un clauer d’un cotxe. S’ha compra’t un Mercedes de segona mà. S’havia jurat que no es moriria abans de poder tenir-lo. L’atzar de la vida, l’accident de la setmana passada, l’ha portat ara, ha complir el seu somni. M’ha fet pensar, que no hem de deixar passar els somnis pel nostre costat i intentar-los fer realitat el més aviat possible. D’altra banda, també he pensat que, mai és tard.

Hem entrat a la sala, hi havia poca gent, faltaven unes quatre persones aproximadament, i per diversos motius. Avui volia convocar-los pel divendres 22 de Febrer al matí, com un dia extra d’assaig perquè l’A.R. vingués a provar la coreografia de “A King of Magic”. Al no ser-hi tots, ja els convocaré la setmana que ve.

Hem començat l’assaig amb la “Segona suggerència” de la P.A. de l’escena del Hamlet. L’ha canviada una mica. Ha dividit els residents en 3 grups amb reaccions diferents al monòleg de Hamlet, interpretat pel J.B. També ha centrat el conflicte de l’escena en el debat de la Mort. L’escena era molt més comprensible pel públic i també un xic més interessant. Hi havia una interacció dels 3 grups amb el J.B. i finalment acabava amb una rèplica coral exclamant: “Ser o no ser, aquest és el problema”.

L’hem desestimat, de moment. Doncs s’allunya una mica d’allò que el J.B. vol explicar en la seva escena i també de qualsevol dels actors, doncs cap d’ells aborda el tema de la mort. En un moment determinat de l’assaig, hem fet referència al fet rellevant de l’absència de la mort en les temàtiques escollides pels actors, així com de la política. Ni un tema ni l’altre estan directament abordats en els textos dels actors. La política un xic de passada amb el text de la M.C. i la mort, molt de passada en altres textos.

La posada en escena de la proposta de la P.A. ens ha portat un xic de temps, doncs s’havia d’explicar ben bé allò que volia. A diferència de la setmana passada, aquest cop ha estat més fluïda i ho ha passat menys malament fent de directora. De fet, jo diria, que s’ho ha passat bé.

Més tard, hem provat una escena nova. Parteix del joc d’indis i cowboys: d’aquelles figuretes de plàstic de colors que venien en bosses de paper, és un record meu d’infantessa. Primer jugaves amb les figures i quan les perdies, tu feies d’indi o cowboy segons el dia. Aprofitant aquesta imatge més el fet d’incorporar el joc i el teatre a la futura escena del J.B., hem provat de “jugar a indis i cowboys”. La meitat dels actors, aquells que no tenien dificultat en agenollar-se i estar-se una estona de genolls, han fet d’indis, la resta de cowboys. Val a dir que hi havia gent que, avui per avui, no pot agenollar-se perquè surt d’una operació, com per exemple la S., però que en un futur, això canviarà.

L’escena és bastant senzilla:Partint d’un moment d’avorriment general, la M.C. s’aixeca i es transforma amb cowboy: baixa el centre, ajup un xic el cap, s’obre un xic de cames i es posa les mans amb el palmell obert a la cadera. Avança a prosceni, fa que puja a un cavall i desenfunda una pistola. La resta de cowboys repeteixen les accions i es col·loquen darrera de la M.C. en fila d’1.

Els cowboys comencen a trotar i a passejar entre les cadires, com si estiguessin a les esplanades del Gran Cañon del Colorado o el desert d’Almeria. En un moment determinat el J.B. es transforma en indi: primer recol·loquen la cadira i s’agenollen darrera d’ella, com per no ser vistos. Després col·loquen la mà esquerra al cap, com si fos una ploma i la mà dreta a la boca de manera intermitent, com si fessin el crit de guerra dels indis però sense ser sentits pels cowboys.

Els cowboys aturen la marxa i se n’adonen del perill. Decideixen anar a pas més lent i comencen a circular en rotllana sense parar. El J.B. fa un crit de guerra sonor i comença la batalla. Els indis llencen fletxes i els cowboys disparen amb les pistoles. Hi ha una matança. La gent quan mort es dirigeix moribunda a la seva cadira per morir. Finalment és queden la M.C i la C.P., una indi i una cowboy, una sense bales i l’altra sense fletxes. Sembla que s’acabi el joc però la C.P. treu una pipa de la pau. La M.C. li encén amb un llumí que rasca a la seva barba. S’asseuen a fumar la pipa de la pau. La resta de jugadors, indis i cowboys, també s’hi afegeixen. Mentre, el J.B. es dirigeix a boca d’escenari i diu el seu text de la jubilació i el teatre, mentre mira a la resta d’actors fumant. Quan acaba de dir el text, va a seure amb la resta a fumar. Hem provat l’escena un parell de vegades i sembla que pot funcionar força, doncs és molt evident i ajuda a explicar el text del J.M., així com el text ajuda a explicar la escena, és recíproc.

Hem treballat una mica els personatges dels cowboys i dels indis, per unificar-los una mica. També el galop dels cavalls. Hem de continuar treballant, però hem vist que hi havia possibilitats diverses.

Hem tornat a passar l’escena i l’he gravat amb el mòbil, sobretot pensant en la gent que no estava present en l’assaig d’avui.

Per acabar, hem treballat una mica l’escena de la C.P. basada en una escena de la Pina Bausch de l’espectacle “Kontactof”. La primera part la vam provar la setmana passada. Aquesta setmana hem provat la segona part amb la C.P. interpretant el text del respecte i l’educació ciutadana, amb tota la resta de residents jugant a “molestar-la”. L’escena funciona molt bé, ara cal treballar-la. El secret passa pel tempo de les accions que ha de ser lent, curt i sense repeticions. Fer l’acció i enretirar-se per donar pas a la següent acció.

Crec que pot quedar força bé i també l’escena s’explica per ella mateixa. M’agrada més que l’escena que vam provar de la finestra, on entrava el cuidador amb un carro de cafès i tots prenien cafè, mentre la C.P. dèia el text. Aquesta és molt millor, doncs té contingut dramàtic relacionat amb el conflicte del text de la C.P. També he gravat un tros amb el mòbil, per tal de que la gent que no havia vingut, ho pugui veure.

 
I de moment fins aquí.

 
Seguim!


13 de Febrer de 2008

 

Avui he començat l’assaig parlant d’una entrevista feta a l’actor sexagenari, Juan Luis Galiardo. Parlava de com enfrontava ell les seves interpretacions: amb total generositat emotiva (doncs ja no tenia res de que amagar-se) i com a medium del director. També comentava una cosa que nosaltres hem dit força vegades a classe: Que no tenim res a perdre i molt a guanyar. Son dos circumstàncies al meu entendre que defineixen molt bé als membres del Plus 65 i de retruc a l’actor ideal.

Per començar l’assaig, després del comentari del Juan Luis Galiardo, hem llistat habilitats que tenen els membres del Plus. Doncs per una futura escena final de l’espectacle, aquella on surten el llistat de malalties, m’agradaria que a escena els actors estiguessin practicant habilitats. Certament no n’hem extret massa: Saltar a corda, jocs amb una pilota de bàsquet, malabars, córrer una certa estona, diàbolo, algun equilibri, un joc amb les mans d’habilitat i un exercici de terra. Caldrà pensar-hi més i dedicar-hi una sessió. Però ja ho farem més endavant.

Hem recuperat el treball basat en l’escena del Mozart-Queen de Béjart. Hem recordat alguns dels moviments que vam extreure del visionat del vídeo i hem intentat netejar-los, per tal d’uniformar la seva execució. El treball serà lent, però confio que productiu. Quan vingui l’A.R., coreògrafa, segurament tot serà més fàcil del que ara em sembla. Un cop hem recuperat l’escena, hem inclòs una introducció on estirem el braç, mirem al cel, ens cau alguna cosa a la mà i ens la posem a la boca. (en principi pensava que pogués ser una pastilla que el cuidador de la residència els hi donés, però que caigui del cel la pastilla, m’agrada, ara caldrà trobar com funciona en la gramàtica de l’espectacle i si és vàlid o no). Abans de la introducció sona el track “A king of magic”, després comença la introducció de la pastilla, més tard comença una improvisació amb els moviments assajats i finalment hem provat d’incloure el text de la F.M. Ens hem adonat que el text de la F.M. no encaixa del tot bé amb l’escena. Caldrà buscar altres alternatives.

Hem provat una nova escena. Hem partit d’una partitura de gest i moviment que explica una escena on una mare dóna de mamar al seu fill, realitzada per tots els actors. Hem provat el text de l’avia de la M.V. (la interpretat la J.E. perquè la M.V. no havia pogut venir). Hem vist que tampoc acabava d’encaixar, doncs del què estàvem parlant amb la partitura era de la figura de la mare, no de l’àvia. Llavors hem provat el text de la S., que parla de la mare, i encaixa bastant bé. Tot i què, cal donar-hi tombs, doncs alguna cosa grinyola. De totes maneres ha sigut un plaer sentir el text de la S., doncs té una càrrega emotiva elevada i molt efectiva en la recepció del públic. Ha sigut un moment molt bonic, bell, diria jo.

La partitura d’aquesta escena és força senzilla. Partim de tots els residents asseguts a les butaques. La S. comença el seu text, que té una petita introducció (que haurem de modificar, però que de moment ja funciona), més tard comença la partitura: primer, bressolar el nen; segon donar-li el pit; tercer, fer-li fer el rotet; quart, besar-lo i cinquè adormir-lo. La partitura s’interromp quan estan donant el pit al nen. EL text acaba i llavors la S. s’incorpora a la partitura i tots l’acaben.

No sé com introduir l’escena ni com acabar-la, però de moment ens la quedem, doncs funciona.

Per la setmana que bé, hauríem d’intentar pensar altres escenes amb la resta dels textos. Però he de modificar-los, doncs no acaben d’encaixar amb el global.
 

I de moment fins aquí. Crec que comença a ser hora de canviar el títol provisional de l’espectacle, tot i què m’agrada que tingui un certa relació amb la medicina. Potser, “Radiografia”, malgrat sigui poc original. Ja ho veurem.


19 de Febrer de 2008

 
Tinc la sensació que avui no hem avançat massa o potser sí, de vegades no ho sé.

He començat l’assaig comunicant al grup la resposta de la Loles al mail que li vaig enviar. Ella ens preguntava com havien sorgit “Els Cangurs” i jo li vaig explicar. Ara ens ha respòs i hem comentat la seva resposta.

Més tard, he llegit una entrevista a Rita Levi-Montalcini, dona emèrita centenària, neuròloga i premi Nobel. Ella continua estant al peu del canó, com el primer dia. L’entrevista me la va passar el D.C. Gràcies, campeón.

Després he comunicat al grup la idea de tornar a fer una altra acció teatral al carrer, aprofitant el 27 de Març, dia Mundial del Teatre. Alguns cursos d’El Galliner organitzaran alguna activitat. I continuo creient que el teatre de carrer és un terreny idoni per la formació dels actors del Plus 65. D’altra banda, també és una manera de continuar la tasca de donar a conèixer el Plus 65 a la ciutat de Girona.

Havia pensat un acció, no molt concreta, així que he pensat que estaria bé que els membres del Plus 65 diguessin la seva, és a dir: què volien fer. De seguida han sorgit idees formals. He reconduït la conversa per intentar pensar en temes, és a dir en contingut no en forma. Han sorgit alguns temes: política, sanitat, els gossos i els seus excrements al carrer, la pèrdua de capacitat adquisitiva, l’ús i abús del mòbil, la setmana santa o les polítiques d’accés a les residències.

Alguns temes els hem desestimat per poc genèrics, altres per no fer referència al sector de gent de més de 65 anys i altres per adonar-nos-en que realment no teníem molt a dir.

Arribat a aquest punt he desvetllat l’acció que tenia pensada, doncs entroncava indirectament amb una de les opcions temàtiques que s’havien proposat: la pèrdua de capacitat adquisitiva. La meva opció passava per parlar de la prejubilació. Arribada a una edat determinada se’ls obliga a deixar de treballar. Algunes persones poden continuar fent-ho però de sobte ja no ho poden fer, se’ls obliga a abandonar el seu lloc de treball i en el fons un model de socialització que porten inserits uns 50 anys. Per passar, de sobte, a un altre model molt diferent. És cert que, en algunes professions molt determinades, de vegades és pot continuar treballant, però son excepcions.

Ajuntant una idea i un altra, hem començat a llistar professions que majors de 65 anys podrien continuar realitzant tranquil·lament. Han sorgit unes quantes professions. Però alguna cosa no quadrava, doncs hi havia professions que és podien realitzar in situ al carrer i altres que no; algunes molt versemblants i altres molt inversemblants; algunes que els actors podien demostrar al públic que les podien realitzar i altres que no. De fet el què passava era que no hi havia dramatúrgia.

Hi pensaré una mica més, però crec que la dramatúrgia passa per reunir a una sèrie de personatges que ofereixen els seus serveis laborals, per poder obtenir un sobresou doncs la seva capacitat adquisitiva no és molt elevada. La clau de l’humor crec que ha de ser-hi present però sense que el públic pugui mai riure-se’n dels actors. També crec que han de ser serveis que és puguin oferir a l’espectador que està al carrer en aquell moment i que no impliquin massa estris o espais ficticis. Per exemple, i dels oficis que han sortit, crec que ens podem quedar amb els de: Perruquera, Infermera, Esteticient, Herbolària, Tarotista, Massatgista, Contacontes i Neteja aparadors. Altres, que m’agraden però que no es poden fer in situ o poden ser subjecte de burla son: hostessa, cambrera, pastissera, pagès, fer d’estàtua, venedor d’elixirs o comercial. Altres que han sortit que em semblen poc adequats perquè hi ha altra gent que els fa per guanyar-se la vida realment son: venedor de CD’s o DVD’s, venedor de mocadors de paper o venedor de encenedors. Per la mateixa raó tampoc m’agrada que facin música per guanyar-se unes monedes.

Cal que ho reposi una mica per prendre decisions.

 

Un cop hem fet la pausa, ens hem dedicat a passar algunes escenes treballades els dies anteriors. L’objecte era ensenyar les escenes a aquells actors que no havien estat presents als assajos i no sabien ben bé com anaven aquestes escenes.

Hem passat l’escena del text de la Mare amb la partitura del nen i la dels indis i cowboys amb el text del J.M.B.

En l’escena dels Indis i cowboys hem inclòs un número de boxeu quan els indis i cowboys moren i queden la M.C i la C.P sense bales i fletxes respectivament. En aquest moment decideixen començar un combat. La resta de companys morts, es desperten pel soroll i comencen a animar als seus líders: Jonnhy, per part dels cowboys i Nube Blanca per part dels indis. Comença el combat i després de molts cops fallits decideixen deixar-ho estar per absurd. Els seus companys deixen d’animar i els esbronquen. La C.P. treu la pipa de la pau i continuem l’escena com la teníem.

Per acabar l’assaig hem treballat una estona amb el J.M.B el seu text de la jubilació i el teatre. Sobretot hem treballat aquest registre més extern que té quan diu un text, per intentar portar al text a un terreny més intimista, que crec que serà més idoni per la seva recepció. Suposo que costarà una mica però crec que valdrà la pena, tan per l’espectacle com pel J.M.B.

 
I de moment, fins aquí.

 
Per cert, avui he trucat a la M.A.V per explicar-li que havíem obert una pàgina web i un blog. Hem queda’t per dinar un dia d’aquests. De moment està molt enfeinada es ser àvia, de fet en preparar-se per ser àvia.

Que vagi molt bé tot, estimada i espero la teva trucada.


26 de Febrer de 2008

Avui faltaven dues persones. Remarcable la falta de C.P., l’altre dia a l’assaig parlàvem, precisament, que ella no havia faltat cap dia. Mira per on, avui ha estat el primer dia. Bé, espero veure-la el dimarts que bé.

D’altra banda, P.A. m’ha fet arribar una nova versió del seu text, bastant més curta. Suposo que se n’adona’t que la resta de textos eren més curts i per facilitar la feina, ella mateixa l’ha retallat. Per cert, m’ha dit que la seva neboda espera els dimarts per tal de què li expliqui com anat l’assaig i consultar la web o el blog. Celebro que sigui així.

Per començar l’assaig hem fet una nova escena o el què podria ser una escena, partir del text de la M.V. No sé ben bé perquè, vaig imaginar-me el text amb la resta d’actors intentant dormir. De fet, dormint. Em semblava una imatge molt bonica per poder interpretar el text, igualment bonic, de l’àvia feliç de ser àvia. També era una manera de “confessar” al públic una felicitat que potser d’una altra manera li costaria confessar al personatge.

Ho hem provat. La imatge de tots els actors dormint en un lloc incòmode com una cadira és força maca, tot i què no és exactament el què m’imaginava. Així ho he comunicat als actors i de seguida la F.M. ha replicat que aquella imatge era molt bonica i que no era idoni suprimir-la. Jo no he parlat mai de suprimir-la, sinó que no era el que m’imaginava. Sigui com sigui, és força rellevant i simptomàtic que els actors tinguin opinió al respecte del treball de les escenes, i defensin allò que els hi agrada o que creuen idoni per l’espectacle. Jo intento fomentar-ho i vés per on, avui ha hagut una intervenció al respecte. Estic content perquè fa tres anys, quan vam començar a treballar, això hagués estat impossible. Per tant, me n’alegro.

De totes maneres, crec que a l’escena li falta alguna referència o algun pont amb el text, crec que ha de quedar una mica més clar. També hem treballat el text amb la M.V. una estona. He aprofitat per parlar de l’acció i de l’objectiu, doncs la M.V. té bona dicció però de vegades erra la direcció del text, és a dir “sona bé” però no queda clar perquè està parlant. Crec que ho solucionarem concretant l’objectiu i l’acció del personatge (el què vull i el què faig), i treballant en aquest sentit. Ja ho veurem.

Hem fet la pausa, i hem reprès la classe amb un petit exercici per moure’ns una miqueta i poder fer un pont amb la següent escena a treballar. És un exercici que ahir vaig fer a classe de tercer d’interpretació. És tracta de caminar per l’espai buscant a algú que no arribarem a trobar mai. No és pot parar mai de caminar. A partir d’aquí afegim petites variables, com per exemple la urgència o la importància de trobar aquest algú. He aprofitat també per parlar de la màscara de “buscar”. Doncs pocs d’ells tenien un objectiu definit. El tenien clar: buscar a algú, i per això tots tenien la mateixa màscara més o menys. He parlat de la necessitat de definir l’objectiu, amb antecedents i circumstàncies, per tal d’eliminar la màscara i treballar des de la individualitat. La concreció d’aquest buscar, ens portarà a la versemblança de la búsqueda, sinó estem imitant el fet de buscar. Crec que m’he fet un petit embolic ara, però crec que ha queda’t prou clar a classe. De fet, és la mateixa història de sempre, la necessarietat d’un objectiu i una acció clares i contundents.

Un cop executat l’exercici, hem provat una altra escena nova, aquest cop amb el text de la J.E. que parla més o menys de la incorporació de l’home a la cuina com a símptoma de que els rols de gènere amb poc temps han canviat molt i això és positiu.

En primer lloc els hi explicat l’escena que volia muntar, de fet basada en una escena que vaig fer, fa un temps, en una taller d’interpretació d’adults. La història, com sempre, és simple. Un grup de dones “declaren” el seu amor als homes. En primer lloc els homes, autosuficients ells, se’n riuen. A base de repetir l’escena i augmentar el ritme, els homes acaben tenint por de les dones i finalment abandonen el joc, doncs no els hi agrada. Les dones, decepcionades, també abandonen el joc.

En primer lloc, hem buscat una partitura de cinc gestos d’oferiment: braç alçat, mans al cor, braç cap endavant, braços als costats una mica oberts, rectes i mans resant. El grup munta el gest i avança cap als homes. Els homes s’ho miren i marxen a l’altre extrem de la sala. Les dones giren sobre sí mateixes i munten el següent gest. Avancen cap als homes i es repeteix la seqüència, cada cop més accelerada.

L’escena funciona. Mentre es succeeix la partitura, la J.E. diu el seu text al públic. De tant en tant, mira l’escena i li fa gràcia. Hem treballat la calma, serenor que ha de tenir el text, així com la complicitat amb el públic. Crec que pot funcionar. Sobretot és maco, mentre vèiem l’escena, que la J.E. es miri de tant en tant l’escena, sense que realment tingui contacte amb ella. De fet son com dues escenes paral·leles, que parlen de coses semblants però no iguals. Per tant ajuntar-les no és efectiu, però en canvi ho és molt veure-les en paral·lel. Son com dos quadres, un al costat de l’altre. Quan ho vaig muntar amb els adults, treballàvem amb una música de suport que s’anava accelerant poc a poc. Crec que ara no cal, doncs perjudicaríem la textualitat. Ja veurem.

I de moment fins aquí.

M’ha queda’t per treballar una escena de la C.F,, a veure si la setmana que bé, me’n recordo.

 

06 de Març de 2008

Que tinc problemes de memòria, és per tots sabut. Em disposo a escriure el diari del dimarts passat i tinc certes dificultats per recordar-me del què va passar. Me’n recordo d’allò que vaig escriure però no d’allò que no em vaig apuntar. Anem bé, trobo.

Vam començar parlant d’una notícia gens agradable, causa per la qual un dels membres del Plus 65 no havia pogut venir a assajar. Des d’aquí tot el meu suport. Un abraçada molt forta.

Un cop refets, vam començar l’assaig comentant el debat entre els candidats a les eleccions generals espanyoles. No tant el seu contingut sinó la forma. Intentant fixar-nos en la utilització i gestió dels signes expressius dels dos candidats i intentant llegir l’espectacle mediàtic com a espectacle teatral. Conclusions: mala gestió i precisió del gest i mímica del candidat popular, mala oratòria pel candidat socialista. Vam reflexionar també sobre la importància de la forma respecte al contingut. I arribant a la conclusió que aquest debat ha estat més espectacle que drama, i per tant una forma de teatre que no ens agrada massa.
Aprofitant l’avinentesa he comentat una entrevista que li feien al Josep Carreras on afirmava alguna cosa semblant ha que tot artista té un deute del compromís respecte les qüestions socials amb el seu públic. Recolzant l’entrevista també hem parlat del debat sorgit a partir de la plataforma d’artistes recolzant al candidat socialista i d’una divisió establerta per Joan Maria Gual entre el Teatre Compromès i el Teatre Complaent
.

Un cop feta la introducció de cada dia, vam fer un exercici d’entrenament actoral que faig amb els alumnes d’interpretació: improvisacions amb frases sorpresa. Els protagonistes poden escollir entre les següents paraules per començar una improvisació de dues persones: Què, Si, No, Perdó, Gràcies i Hola. Vam estar jugant una estona.

La primera escena que vam treballar és nova. Partint d’una situació que ja hem treballat, tots els residents dormint i el text de la F.M., un cant a la vida. Mentre la F.M. va dient el seu text al públic, els residents somien el què el text va narrant. Hem treballat d’una banda el text d’ella i hem arribat a la conclusió que la seva línea d’acció seria alguna cosa semblant a intentar convèncer a algú més jove que ella que la vida és bonica i val la pena viure-la. He aprofitat per tornar a parlar de la diferència de dir un text o interpretar-lo. Com sempre la solució passa per dotar d’acció al text, en aquest cas convèncer a partir d’unes circumstàncies donades. També referent a la interpretació d’aquest text, hem posat de manifest que l’accent en la dicció, l’hem de posar amb els verbs no amb els adjectius o els complements. Si més no com a punt de partida. Més tard ja ho veurem. El verb és el portador de l’acció i això no ho hem d’oblidar mai.
També hem treballat el Gest i la Mímica de la resta de residents. Després de provar diverses maneres, hem arribat a la conclusió que han de ser poc amplis i poc definits però reconeixibles pel públic. No poden ser molt precisos ni molt amplis perquè sinó no és lògic amb la situació i acció dels personatges: el somni. També i de resquitllada, hem posat de manifest els handicaps dels intèrprets. Arribant a la conclusió que el treball de l’actor necessita d’un entrenament diari i que no té final. És com un esportista. Cal entrenar sempre, sinó no pots superar la teva marca i en poc temps deixaràs de fer les marques que feies. De fet en altres països existeix des de fa molt temps classes de “trainning” per actors consolidats. Aquí, encara és massa estrany trobar-ne.

Més tard hem provat de passar l’escena de la M.V. i enllaçar-la amb la de la F.M. D’entrada sembla que puguin anar seguides: una situació (dormir) ens porta a l’altra (somni). Però ho hem fet i falta alguna cosa, resulta estrany perquè comença a parlar la F.M. Ho he proposat perquè pensava que podíem enllaçar 3 escenes. EN primer lloc, el dormir de la M.V., després el somni de la F.M. i finalment el despertar de la R.N. Però ara per ara no ho veig clar. Això vol dir que ens falta treballar aquest enllaç. O potser no han d’anar seguides.
També podria ser que enlloc de ser el començament de l’espectacle fos l’intermedi on els residents estant fent la migdiada. També ajuda el fet que les formes de plantejar els temes tractats en aquestes tres escenes, son com més poètiques, més líriques, o com deia la P.A en el blog més “romàntiques”. Ja veurem.

I de moment fins aquí.

Seguim!

 19 de Març de 2008

En primer lloc disculpes per tardar tant en tornar a escriure el diari però amb els canvis de dia d¡’assaig i els problemes amb el servidor de la web, no he pogut escriure el diari de l’últim assaig fins avui.

Hem començat l’assaig parlant de la C.F. que per motius de salut del seu company no sap quan podrà tornar a assistir a l’assaig. Espero que sigui el més aviat possible. Una abraçada per ella i pel J.M.R, els meus millors desitjos per a ell.

Més tard hem parlat una mica sobre el programa especial de “Polònia” que van fer arrel de les eleccions. M’interessava reflexionar sobre el fet d’actuar en directe improvisant o en diferit. Hem arribat a la conclusió que la dificultat de la interpretació en directe és força més elevada, però curiosament el públic en general adora als actors de cinema o televisió sobretot. I no tant als de teatre.

He continuat anunciant que de moment no tinc cap brillant idea pel 27 de Març, dia Mundial del Teatre. Però potser el dia 24 de Març, pròxim dia d’assaig del Plus fem alguna cosa al respecte.

Hem continuat llegint el Manifest del Dia Mundial del Teatre fet per Robert Lepage. Ficant èmfasi en la definició de teatre que fa i adonant-nos-en que potser no estem tant lluny del què pensa Lepage: el teatre és un testimoni d’esdeveniments contemporanis, ha de promoure l’entesa entre els pobles, ha de proposar noves formes i noves idees i finalment ha d’oferir solucions.

He anunciat també, per aquells que no ho sabien que a les 12:00 vindria TV Girona a fer un petit reportatge. I com que la millor improvisació és aquella que s’assaja prèviament (crec que ho deia Oscar Wilde), hem començat a assajar algunes escenes que pensava podríem fer per la televisió.

Hem començat assajant l’escena de l’entrada dels residents amb l’higiene personal i el text de la R.N. Ens ha costat tornar a fer l’escena com la vam deixar l’últim dia. Me n’he adonat que la partitura de moviment continua funcionant (gràcies P.A. per fer-me memòria de com anava, jo no me’n recordava bé del tot) però que el text o necessita molt assaig o potser no va en aquesta partitura, ja hi pensarem.Hem continuat assajant l’escena de la C.P. de l’educació ciutadana. Hem començat però amb tothom realitzant una activitat somiant desperts per exemple: llegir, solfejar, mirar els estels amb un telescopi, contemplar el cel, mirar-se els anells, cantar, escoltar una peça simfònica, banyar-te o prendre el sol. En un moment determinat la C.P.la C.P. i comencen a molestar-la. En un altre moment determinat deixen de fer-ho i tornen a les seves cadires per tornar a somiar desperts. s’aixeca, col·loca la cadira cap a una hipotètica finestra, es serveix un hipotètic cafè i beu. Comença a dir el text. Aquest és el moment en que la resta de residents desperten del seu somni i comencen a anar cap a

Quan estàvem assajant aquesta escena ha vingut el J.R. de TV Girona. Li hem preguntat què volia gravar exactament i ens ha dit que ja li anava bé l’assaig d’una escena. Així doncs hem continuat assajant l’escena de la C.P., talment com si no hagués una càmera gravant. Quan en J.R. n’ha tingut prou s’ha retirat i ha esperat sense interrompre l’assaig, per cert això m’ha agradat força, aquest mena de respecte cap a la feina. Els actors m’han avisat de que ell ja havia acabat i jo he interromput l’assaig per fer un tall de veu.
M’ha fet tres preguntes, ara no recordo quines eren, amb un fondo, els actors somiant desperts. Hem acabat i ens hem acomiadat. Parlant a soles amb ell em va comentar que potser més endavant estaria interessant a establir algun tipus de col·laboració amb els actors del Plus per futurs programes. Nosaltres, ja li vaig dir, estem encantats i a la seva disposició.

Volia aprofitar la mitja hora que quedava per passar una escena més com un recordatori, però em va venir al cap que no havia fet un bon tall de veu, no havia estat fi i sobretot no havia explicat el projecte del Plus 65. Que no sabia exactament com anava el reportatge, emmarcat dins de quin programa, no sabia si TV Girona sabia exactament que era el Projecte Plus 65. Em va saber greu haver perdut una oportunitat per poder explicar-nos una mica millor. Enlloc d’assajar vam discutir sobre aquest fet.

Quedaven 10 minuts i vam decidir acomiadar-nos com cal i deixar-ho pel dia següent, o sigui per després de les festes de setmana santa.

Fins el 24 de Març.

 

25 de Març de 2008

Avui tornava a faltar gent per motius diversos, concretament 5.

Així he decidit canviar l’assaig programat que tenia. Volia començar a treballar una nova acció de carrer, però tenia poc sentit sinó hi érem tots. Suposo que la setmana que be, recuperarem la normalitat.

Així doncs hem fet un parell d’exercicis d’improvisació que faig habitualment amb els alumnes d’interpretació. El vaig treure d’un pedagog teatral anglès, que ara no recordo el nom. La dinàmica és força senzilla. Es tracta de dividir una anècdota en tres parts: principi, nus i desenllaç, en clara referència a la estructura dramàtica aristotèlica. A partir d’aquí es pot jugar segons l’objectiu de la improvisació.

En primer lloc hem pensat una anècdota real ocorreguda en aquestes vacances (període excepcional on ens poden passar coses excepcionals), més tard l’hem dividit en 3 i finalment hem substituït una d’aquestes parts veraces per una ficcionada. Tot aquest procés l’han fet els actors de manera individual. Un cop fet això hem representat l’anècdota. L’objectiu del públic: intentar esbrinar quina part és la ficcionada i quines dues parts son reals. No ha estat fàcil d’entendre l’exercici però l’important és que s’ha intentat.

El segon exercici era de mecànica semblant però s’havia de ficcionar dues parts i només una havia de ser real. L’objectiu era esbrinar la part veraç.

Tant un exercici com un altre poden treballar diversos aspectes de la interpretació, ens hem centrat en la necessarietat de mentir veraçment damunt de l’escenari. També hem aprofitat per veure que no és el mateix tenir informació del actor que no tenir-la, doncs condiciona la recepció.

Hem passat tots dues vegades. Han sortit exercicis interessants, altres no tant, però crec que de tant en tant està bé treballar amb exercicis d’improvisació que no tinguin que veure ni amb l’espectacle d’escenari ni amb el de carrer.

Fins la setmana que bé.


03 d'Abril de 2008

Avui encara no hi érem tots. Em sap greu perquè avui he començat a posar dempeus la primera aproximació de l’escenificació. És com posar els ciments per futur edifici i que se’m perdoni la metàfora, doncs els temps no estan per aquest tipus de jocs de paraules.

La dramatúrgia en aquesta primera escenificació es sustenta en una jornada en un geriàtric. És a dir, totes aquelles accions que es realitzen de manera diària en un centre com aquests. De cap de les maneres, avui per avui ens interessa fer un espectacle que parli dels geriàtrics i el seu funcionament, perquè no és mereixen un espectacle sinó dos, tres o quatre. Sigui com sigui quan he plantejat l’opció no s’ha entès, finalment i després de parlar-ne una estona crec que ha queda’t prou clar que el més important per mi és el motor de l’espectacle que ha estat present des d’un primer moment: donar veu pròpia als actors del Plus 65, per tal de què parlessin d’allò que volguessin, d’allò que creguessin important i rellevant de poder dir damunt d’un escenari. Ja vaig explicar-ho en el seu moment, però vaig creure oportú i interessant que fos així, doncs fins a dia d’avui, els espectacles havien estat molt “dirigits” i ara creia que era un bon moment per donar tot el protagonisme als actors del Plus 65. El què passa és que les textualitats son molt diverses, ja sigui per les temàtiques abordades, sigui perquè malgrat siguem un grup, hi ha individualitats molt marcades i diferenciades. Degut a l’heterogènia de les textualitats s’havia de buscar un suport, un base on poder treballar i “encaixar” els textos. I així ho he fet, trobant l’estructura d’una jornada en un geriàtric. He tingut que afegir una figura externa als residents del geriàtric, un cuidador/a. De moment crec que ha de ser un home, potser ens ho repensem i acaba sent una dona. S’haurà de buscar aquest actor/actriu però crec que ara encara no és el moment. L’escola serà un bon lloc per trobar-lo, així a més a més, tornarem a involucrar als alumnes de l’escola en un espectacle del Plus, tal com ja vam fer a “jo sóc, jo estic”.
Hem començat a posar dempeus l’escenificació. Sempre és una feina un xic feixuga i més quan les textualitats originals encara s’han de retocar, doncs de vegades no encaixen massa bé. He proposat el treball com si fos un pastís. En aquesta etapa jo dibuixaré el pa de pessic i quan el tinguem l’emplenarem del què més ens agradi, el guarnirem i el posarem al forn.  

D’entrada m’ha adonat que els textos tenen durades molt diferents i per tant hauré d’adaptar-los per tal d’homogeneïtzar la durada. Intentaré retocar els textos el menys possible, però evidentment i en benefici de l’espectacle ho hauré de fer.

Hem vist també que haurem de vigilar amb la figura del Cuidador/a doncs no volem acabar parlant del conflicte entre ell/a i els residents però sí treure’n el màxim profit dramàtic d’aquest.

També hem vist, i a més a més els actors del Plus 65 ho reclamen, que l’HUMOR ha de ser una clau de l’espectacle, sinó ens aproparem massa a l’anterior espectacle i ja en vam fer un d’aquest tipus, ara potser està bé canviar. Crec que serà positiu per l’assaig, l’escenificació i la posterior estrena i possibles bolos.

Bàsicament l’eix fonamental de l’escenificació és l’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar dels residents. Hem trobat el pa com a metàfora de tots els menjars, així com l’aigua de totes les begudes. Amb aquestes menjades hi hem d’afegir la medicació que l’acompanya. Entre mig, les hores perdudes a la TV, les activitats complementàries com la gimnàstica i els diversos jocs per passar el temps i com no, el dormir.

De moment anem per aquí, crec que és un bon camí, almenys vaig acabar l’assaig amb una bona sensació, la de començar a entreveure la punta de l’iceberg, de moment encara estem nedant amb les balenes, però millor nedar amb algú que estar perdut enmig d’un oceà, i perdoneu-me altre cop per les metàfores.

 

Seguim!


  10 d'Abril de 2008

Avui, crec que per fi hi tornàvem a ser tots, si exceptuem a la C.F. que de moment encara no pot incorporar-se. Records, des d’aquestes línees.

He començat la classe, donant el text del vídeo del TN i la generació Einstein a la M.C. per tal de què extragui un altre text per poder dir a sobre.
No recordo l’ordre del què hem treballat, per tant l’aniré citant a mesura que cregui convenient. Els meus problemes de memòria no acabaran bé, m’ho veig venir.

Hem provat un parell de músiques per després del text de la M.A. En primer lloc el “I will survive” de Música Nada, molt sensual. Podria arribar a funcionar, però potser no és la peça més adequada per aquest moment, que ha de ser més alegre, més desenfadat. També he provat la versió de la mateixa peça que fa Punk Cover, tampoc funciona doncs és molt radical i no ens va massa a favor. Un altre dia serà. Finalment hem provat el “Pour moi la vie va commencer” del Johnny Hallyday. És una peça que vaig descobrir fa uns 15 anys i sempre he volgut utilitzar en algun espectacle i no he pogut mai. Aquí funciona doncs el ball ens va a favor. De totes maneres, sigui quina sigui la peça final utilitzada, hem de tenir en compte que no ens podem permetre el luxe de riure’ns del que estem fent, tal com ha passat avui a l’assaig, el personatge no se’n riu sinó que s’ho està passant molt bé. Estic segur que el dia de l’estrena això no passarà però hem de treballar com si fos l’estrena sinó és una mica complicat valorar, jutjar allò que estem fent. Crec que tothom ho ha entès.
La F.M. ha inclòs un nova peça musical que li agrada, és de la pel·lícula Grease. De moment no la utilitzarem, les connotacions que ens genera crec que no ens ajuden en l’espectacle.

Hem recuperat el dibuix de l’espectacle allà on l’havíem deixat. Hem tornat a recordar la partitura de moviment de bressolar associada al text de la S. Primer ha de   omençar el text la S. i quan pregunta: “Qué es una madre?” a partir d’aquí ha de començar la partitura de moviment. Després simultajenar la partitura amb el text, per finalment la S. afegir-se al final de la partitura.
Després ha de tornar a entrar el cuidador per donar-los la pastilla de la nit. Un cop presa la pastilla als residents els agafa la son i es col·loquen les ulleres de sol, tots menys el D.C. Llavors el D.C. aixecar-se, mirar-se el panorama i avançar cap a boca i dir el seu text, que per cert l’he de retallar, és massa llarg. Finalment ell s’asseurà, entrarà el cuidador i apagarà la llum. Fi de l’espectacle. Crec que pot funcionar.

Hem fet la pausa, això crec i em jugat una estona amb Pa de motlle. El sopar el representarem amb una llesca de pa de motlle i m’agradaria que ningú se l’arribés a menjar i comencessin a jugar amb ell. És per això que hem jugat una mica amb ell. Han sortit coses força boniques i aprofitables, sobretot relacionades amb el guarniment personal: collarets, arracades, mocadors, anells, diademes i moltes més. A part, evidentment del fet de jugar amb ell fent boles, que ha sigut el més repetit, és normal, és el més evident.

Per acabar hem tornat a passar el començament de la posada en escena fins el text de la M.C.

Crec que va agafant forma poc a poc i que tenim totes les portes obertes. Cal treballar els textos seriosament, doncs son el pilar fonamental de l’obra. No serà fàcil, però un cop tinguem ben dibuixada l’obra ens hi posarem.

Seguim.


18 d'Abril de 2008

Hem començat l’assaig recordant els càstings que ens han arribat a través del formulari de contacte de la web, concretament un parell de curts per homes i una pel·lícula per les dones. Més que res perquè tothom estigui assabentat.

També hem informat que s’han posat en contacte amb nosaltres un poble per que estant buscant una obra per a gent gran. El divendres vaig trucar-hi però no els vaig poder trobar, espero que hem truquin dilluns sinó els tornaré a trucar. També hem parlat de quina obra podríem fer. Crec que tothom prefereix fer “Tres cops immortal”. Jo també crec que seria millor, un cop parli amb el poble i sàpiga a qui va dirigida l’obra, ho decidirem.

Hem parlat una estona del futur del Plus 65, tema que ens persegueix eternament. De moment continuarem fins al Juny, després ja és veurà. També he pensat i així ho he comunicat que estaria bé presentar el treball que estem fent, ni que no estigui acabat, en el marc dels tallers de fi de curs de l’escola. A tothom li ha semblat bé.

Un cop aclarides aquestes qüestions hem provat l’escena final amb el text de la E.R. amb les ulleres de sol. De fet la seqüència comença amb el text, després la partitura del bressol que s’atura quan estem acotxant al nen després de menjar, s’acaba el text i la E.R. s’afegeix a la partitura i l’acaben. Un cop finalitzada es col·loquen molt lentament les ulleres de sol, que ja veurem on les tenen. Hem treballat per intentar quadrar la partitura de moviment de les ulleres per tal de què tots ho facin al mateix temps. De fet, és una escena que ja vam fer amb la meva antiga companyia Atolladero amb la direcció del Jordi Fondevila en l’espectacle “Evitant quedar-nos immòbils a les nostres habitacions”. L’espectacle s’acabava d’aquesta manera, els actors eren l’Òscar Rabadán i la Sandra Márquez, una abraçada per ells des d’aquestes línees.  

L’escena funciona prou bé i té un punt intrigant que genera certes expectatives: Se’n van a dormir? Es moren? S’acaba l’espectacle?

Hem començat a passar l’estructura i quan hem arribat al text de la M.C. ens hem aturat doncs era nou. Estava encallada i entre tots l’hem ajudat, això crec, a que vegi que té moltes més possibilitats de les que és pensava. A veure la setmana que ve.

Hem continuat passant l’estructura sense aturar-nos i he pres notes però no les he comentat, per si un cas no me’n recordo, cada dia que passa la meva memòria se’n ressent, les comento aquí. L’entrada ha de ser més lenta, més compassada i amb el cap cot. Hem de treballar i de valent la partitura de la dutxa doncs no és perfecta. El text de la R.N. ha de ser dit des de l’estat d’ànim de l’enfado. En les dues primeres escenes hem d’incorporar els badalls i el cansament, son les 08:00 del matí i s’acaben de llevar. També hem de treballar com mengen les torrades de l’esmorzar. No hem de donar tanta importància al text de la J.E., ha de ser més desenfadat tot plegat, de cap manera és transcendent sinó anirem en contra del què volem dir. Tenim pendent la coreografia del “A king of magic”, a veure si l’A.R. es pot escapar un dia i assajar-la. Crec que falta alguna cosa després de l’escena de la M.C. i abans del dinar sinó ho trobo un xic precipitat. La marca per aixecar-se i començar l’escena de molestar a la C.P. és quan ella diu “S’han perdut el respecte.” Hem canviat la sortida de la C.P. Ara ella quan acaba el text s’enfada, s’aixeca i tothom es queda parat no entenent que ha passat. Després tothom es posa a plorar perquè el joc s’ha acabat. La M.C. apareix per l’esquerra, tothom està a la dreta i carrega les pistoles, munta a cavall i canta la sintonia de western. Tothom para de plorar i s’apunta a fer de cowboy i d’indi. Hem redefinit una mica el dibuix dels moviments de la batalla, així com el final de l’escena. Ens hem entretingut una mica en aquesta escena perquè hi havia dos actors que no la coneixien. Finalment ens hem quedat en aquesta escena. La setmana que ve començarem per aquí.

 

I de moment fins aquí.

 

24 d’abril de 2008

 
Escric aquestes línees, l’endemà de la diada de Sant Jordi. Espero que us hagin regalat moltes roses i molts llibres. Les proves d’amor, a mesura que em faig gran, les crec més necessàries i aquesta diada és important malgrat estigui polititzada, mediatitzada, mercantilitzada i tot el què vulgueu. Una rosa és una rosa i un llibre és un llibre.

En primer lloc hem comentat, mentre esperàvem que arribés tothom un espectacle que es farà un dia tan sols a Barcelona. Ho organitza el Jordi Milán de la Cubana. Haaconseguit reunir damunt de l’escenari a un plegat d’artistes de revista. La majoria grans, molt grans. I a més a més gratuït. Serà difícil aconseguir una invitació però crec que l’espectacle pot arribar a ser entranyable, els hi recomanat. Hem seguit comentant que ja havia parlat amb la noia del càsting de la pel·lícula i havia passat els noms. Encara no s’ha posat en contacte amb ningú, ja veurem què passa. Vaig comentar que havia inclòs les fotos dels membres del Plus a la web, ja dies què ho vaig fer però no ho havia comentat i de vegades m’oblido de la gent que no té internet.

Vam començar passant notes de l’últim assaig que vam fer. Quan arriba aquell moment de l’assaig on es comencen a passar notes, sembla ja que s’acosta el final. Encara ens queda molt però és cert que alguna cosa canvia en l’ambient, és un moment maco.

Vam assajar des de l’escena de la C.P. fins al final de l’obra. Per cert, poc a poc, però cada vegada el dibuix de l’escena de la C.P. amb la resta dels residents al voltant ho fem millor. Vam fixar també, que els plors de l’escena de la C.P. siguin més exagerats i és què som en un petit joc. Estaria bé que l’espectador tingués dubtes de la realitat de tot plegat. Aparentment son un grup de residents sotmesos a unes normes imposades des d’un lloc estrany que pot recordar a un geriàtric. Pot ser son els residents que se’n riuen d’aquest microcosmos. Si arribem a ensenyar això serà “otra vuelta de tuerca” interessant.

També hem canviat el dibuix del començament dels indis i cowboys per donar-li més dinamisme al joc. Crec que és un encert sinó podríem ensenyar una cosa que per res del món voldria, un cert patetisme en el joc. No. Juguen per que s’ho passen bé i ho gaudeixen. Hem treballat també el boxeu que el tenim una mica apartat. Tal com ha queda’t crec que és prou divertit, els residents animant-los a pegar-se i elles renunciant i fumant la pipa de la pau. També vam marcar que quan el J.M.B. diu el seu text i parla del “cuc de terra” s’asseguin a fumar a les cadires. És molt millor, ells estan més còmodes i l’acció de fumar s’esgota ràpidament. Quan acaba el J.M.B. es treu una pipa i se la fuma. S’asseu amb la resta. Fan tres pipades i tres expiracions i la F.M. comença el seu text des d’aquesta serenor i pau. Crec que també vam marcar, ara no me’n recordo que quan la F.M. diu el text de la cançó llencen la pipa i es relaxen, ho hauré de preguntar. Hem treballat també el text de la F.M., crec que al final hem vist una llum interessant traient-li aquesta falsa felicitat que transmetia abans. Ara, des del repòs i serenor és molt millor, sinó podem caure amb una cosa molt naïf, contraproduent amb el text que estem treballant. Hem passat l’escena dels xupitos .Hem arribat a la conclusió que traduirem el text de la M.C. al català, doncs malgrat escriure en castellà serà més coherent tenint en compte que ella parla un català perfecte. El que no traduirem és el de la E.R. crec que perdria tota la màgia que té.

Hem inclòs un text improvitzat de la P.A. que no tenim, en mig de la festa. Repetim un recurs d’escena que és posar música, baixa volum, dir el text i tornar-lo a pujar. No m’agrada repetir-lo però certament és efectiu. De fet  he encarregat a la P.A. a partir d’unes claus, que escrigui el text, crec que serà divertit, interessant i estimulant per ella. Tothom ha escrit però no directament sobre l’espectacle, on s’ha d’encertar més. Un petit repte. Aprofito per dir que l’elecció musical de la festa, cada dia m’agrada més. No hem passat l’escena del pa de motlle per que no en teníem però sí el text de la E.R. Hem pactat això sí, que jugarem amb el pa de motlle des de l’avorriment. Ens farem guarniments, els els posarem i ella començarà el text. Els residents trobaran més divertit/interessant el text de la E.R., faran la partitura del bressol i es trauran els guarniment en acabar. Tot seguit començarem la partitura de les ulleres de sol. De fet, crec que hem assajat traient-nos els guarniments abans, però hem de provar-ho després, recordeu-m’ho si llegiu el diari, ara no tinc els apunts a prop. També hem pactat que un cop es posen les ulleres de sol, “cauen” adormits. Hem d’assajar aquesta caiguda.

 
Queden pocs assajos i encara no sé quí pot fer de cuidador/a. Hi ha un sector, el masculí, que preferim una noia i un altre sector, el femení, que prefereix un noi. Vés per on, qui s’ho havia de pensar. Tindrem que parlar-ne. També hem de parlar del títol de l’obra, no m’acaba de convèncer els que tinc: T.A.C i Radiografia.

 
I de moment, fins aquí.

 

29 d’abril de 2008

Escric aquestes línees amb retard. He estat fora treballant en una fira de música i no he pogut asseure’m a l’ordinador. Aprenent de tot, mestre de res. Alguna cosa semblant em passa. Per tant em deixaré força coses de les que van passar a l’assaig, doncs ja han passat molts dies i moltes coses, vés que hi farem.

Vam començar l’assaig preguntant si els havien trucat pel càsting de la pel·lícula, doncs a mi em vam dir que ho farien. Es veu que encara no. A veure si els truquen i agafen a alguna actriu, crec que pel Plus 65 seria força interessant i com no per l’afortunada.

He continuat repartint la 4a aproximació de la dramatúrgia. Per fi, tenen alguna cosa que estudiar. És un xic tard, però l’he tingut ara. La creació és la creació, les coses estant quan han d’estar, abans no.

La M.C. m’ha passat el text que ha escrit. No li agrada gaire el que li toca dir en l’escenificació, crec que si arriba a entendre ben bé el seu paper, li agradarà.

Fem un passi de la 4a aproximació amb el paper a la mà. Solen ser passes avorrits i pesats, però totalment necessaris per fer-se una idea global del què estem fent. Me n’he adonat que hem de quadrar i fixar totes les partitures de moviment sinó pot ser un petit desastre. Li hauré de dedicar una sessió. Així com la textualitat. És cert que l’hem treballat poc o gens. També necessiten, com a mínim, una sessió. Aquestes últims dies seran molt pesats per ells i també per mi. Espero que ens hem sortim, com sempre. Ens queden 5 sessions i l’estrena, i encara hem de decidir el vestuari.

Per la setmana que ve, hauríem de treballar el text de la M.C, traduir el text de la M.C., incloure el text de la P.A. i revisar la 4a aproximació, crec que no he entrat els canvis fets l’últim dia.

Els hi encarregat que pensin en el títol, doncs no m’agrada T.A.C (tresors amagats a casa), ni Radiografia. Crec que els deixaré decidir a ells sense intervenir, a veure què passa.
 

Suposo que vam fer més coses, però no me’n recordo.

Vaig a redactar el text d’aquesta setmana que tindré un xic més fresc.

 

Seguim.


6 de Maig de 2008

Coses de la vida i de l’atzar, avui hem coincidit a la porta de l’escola amb el M.P. director del FITAG. Tots esperàvem a que ens obrissin la porta, ningú tenia claus. Mentre esperàvem, ens hem saludat i m’ha comentat perquè no fem alguna cosa al festival, que l’interessa que hi siguem presents. M’ha comentat que l’espai de l’Alternativa seria un bon lloc i fins i tot m’ha dit que el dissabte 30 d’agost podria ser el dia. Ho he comentat als membres del Plus i en principi tots estarem aquí el 30 d’Agost i per tant podrem fer alguna cosa. Certament l’espectacle que fem potser quedarà inacabat i haurem d’assajar algun dia a l’estiu i això no serà fàcil, doncs qui no està a Benidorm està a Egipte, però ja ens ho trobarem. Potser estaria bé, fer alguna cosa de carrer, hem quedat amb el M.P. que ens truquem i en parlem.

Hem començat l’assaig llistant els títols que han proposat els membres del Plus per l’espectacle. N’hi havia de força comuns i altres força extravagants. Després d’unes quantes votacions, finalment els tres finalistes eren: Analítica, Un dia qualsevol i Electrojoc. Finalment ens hem quedat amb: Electrojoc. No està malament. El millor de tot es que crec que la meva opinió no ha influenciat en la seva decisió i per tant ha estat força democràtic tot plegat.

Després de tenir el títol hem repassat les partitures de moviment que tenim per poder fixar-les una mica millor. Hem treballat la dutxa, l’A King of magic (crec que pot quedar força bonic), el bressol i les ulleres de sol. Volia fer un passi després de treballar les partitures però ho deixarem per la setmana que bé. A partir d’ara, hem queda per treballar les textualitats i sobretot fer tots els passis possibles.

També hem decidit les posicions de les cadires, d’una manera bastant aleaòria. Durant els assajos tothom s’ha col·locat allà on ha volgut, ja era hora que anéssim fixant les posicions. Crec que faré un canvi, doncs el J.M.B. tapa a la M.C. i serà millor que els intercanvií el lloc.

Finalment hem parlat del vestuari. Bata de boatiné, sabatilles de descans i pijama o xandall a sota. No és el vestuari més bonic del món, però crec que quadra bastant amb el què estem fent. El pròxim dia vindran tots vestits per veure si ens ho quedem o no. Sospito que sí. És cert que els farà més grans a tots i ja em sembla bé.

 

De moment fins aquí.


Seguim i només queden 5 sessions més.



13 de Maig de 2008

Avui queda un mes, quatre dimarts, per estrenar la peça inacabada. I per tant aquest diari d’assaig. Ara estem en un moment que no podem fer altra cosa que repetir i repetir l’estructura accional que tenim i anant millorant-la fins que pugem. Potser és el moment de l’assaig que m’agrada menys. S’acabat la creació, podríem dir-ho així, i comença la recreació. El moment que m’agrada menys de tots i alhora el més bonic, evidentment, és l’estrena. Ara vam veient, dia a dia, com s’extingeix poc a poc allò  que vam començar ara fa uns mesos. Però encara no és moment d’escriure aquestes ratlles.

Vam començar l’assaig felicitant a les actrius que es varen presentar al càsting de la película, de part de la directora de càsting i la seva ajudant, doncs els hi havia agradat molt. En pocs dies trucaran a alguna d’elles. Això evidentment m’agrada i força. No saps mai com anirà un càsting i per tant tens molts dubtes. En aquest cas les coses han anat bé i em sembla estrany, curiós i divertit que una persona amb setanta anys de sobte estigui en un càsting d’una pel·lícula amb pressupost i amb el cartell d’actors que té aquesta. Felicitats.

Varem continuar ensenyant el vestuari que van portar els actors per l’obra. Ens quedem la idea i la vam matisar-la entre tots. També vam canviar les posicions de les cadires, doncs el J.M.B tapava a la M.C., així mateix també vam canviar la F.M. pel D.C.

Vam fer un passi. Un passi no massa bo. Ja sé que és normal però no m’hi acostumo. Quan els passis van malament m’enfado amb mi mateix no tant amb els actors, però m’enfado. Vés que hi farem, ja n’aprendrem. És cert que de vegades va bé que els passis no siguin molt bons doncs així els actors s’esforcen un xic més per poder arribar a l’estrena en les millors condicions. En general estaven un xic despistats, no estaven dins de l’obra. Intentaven fer tot allò que han de fer però s’oblidaven de la situació, el context... Han d’estudiar-se més el text doncs encara tenen buits. També han de llegir-se i rellegir-se el guió accional, sinó patiran excessivament. També hi havia un xic de precipitació i també l’hem de corregir. Tot i així van potenciar l’expressivitat i això és força positiu. Que no ho perdin. Després del passi  vam passar notes. N’hi havia moltes i no vam poder acabar de passar-les. El proper dia ho farem si podem.

Dimarts serà un dia difícil. Espero que tothom m’entengui.

Un abraçada i fins la setmana que ve.


26 de Maig de 2008
 

Vam començar l’assaig. La M.C. ens va anunciar que l’havien trucat per fer la pel·lícula. Estic molt content per ella i pel grup.

Ja vaig avançar que avui seria un dia difícil i no em vaig equivocar.

Vaig anunciar una decisió que tenia presa ja feia uns dies i que no sabia pas com dir-ho: la meva renúncia a continuar el projecte.

Les raons son diverses i variades. Crec que estic fent el millor per mi, però és inevitable que pensi que estic fent lo pitjor pel grup de gent que integra el projecte i que ha confiat amb mi aquests quatre anys. M’hagués agradat abandonar el projecte amb unes altres circumstàncies però el meu moment és ara. Es difícil sobretot, pel lligam emocional que hem establert, inevitablement, amb quatre anys. Tothom sap que és i que significa per mi aquest projecte i la gent que l’integra. No cal que insisteixi. Crec que el més important ara per ara és, intentar acabar l’espectacle inacabat per poder-lo presentar als Tallers del Juny. Ja arribarà l’hora de fer balanç i els dinars de comiat. Ara toca l’assaig. Potser també és una manera de no pensar-hi massa. No sé.

Vam continuar parlant de l’assistència al FITAG. De moment, tenint en compte les circumstàncies del Projecte i les meves, és millor dir que no a la participació, almenys fins que el futur del Plus 65 estigui una mica més clar.

Vam començar l’assaig pròpiament dit llistant el material que necessitem per fer l’escenificació. Com sempre hem fet, intentem aconseguir nosaltres el material i sinó el comprem. Hem repartit les coses a comprar i per la setmana que bé, l’hauríem de tenir tot per poder fer una passi amb tot. A veure si ho aconseguim.

També vaig anunciar el dia del taller: Diumenge 15 de Juny a les 19:25 a la Sala Planeta.

Vam passar Notes del passi de la setmana passada i vam fer un passi, que no vam poder acabar. Ens quedem a l’acció 30.

 
I de moment fins aquí.


29 de Maig de 2008

Cada dia se’m fa més difícil escriure aquest diari, doncs la dinàmica a la estem abocats fa que tingui menys coses a dir. A tres assajos de l’estrena ens queda repetir, repetir i repetir per poder millorar allò que tenim. Crec que ja ho he dit altres vegades però per si un cas, és el període de la creació d’un obra que menys m’agrada, ho dit d’una altra manera que menys gaudeixo. Malgrat és cert que no te’n pots escapar i que és necessari, l’acaba’t final no m’entusiasma. Res es comparable amb la descoberta de noves escenes, amb el provar una situació que t’has imaginat i comprovar que funciona o que no, amb escoltar als actors i confrontar idees o concepcions del món. La dialèctica de l’assaig és el que m’agrada. El fer plans, desfer-los i tornar-los a fer. Vés què hi farem. Sigui com sigui, estem aquí i intentem fer-ho el millor possible.

Hem començat l’assaig confirmant que l’actor convidat serà en F.S., un alumne, diguem-ho així que tinc a les classes d’interpretació. Hem sembla un noi intel·ligent, amb moltes ganes i que no li fa por res. O sigui dels actors que m’agraden. Des d’aquí li agraeixo que ens hagi dit que sí. Hem confirmat que el pròxim assaig vindrà i podrem treballar amb ell. Estic segur que tothom estarà a l’alçada, fent-li fàcil i agradable la col·laboració. També gràcies des d’aquí per avançat.

També hem queda’t que pel pròxim dia hem de portar tot l’atrezzo, sinó l’assaig amb el F.S. serà a mitges i això no ens convé a ningú.

Hem començat l’assaig allà on el vam deixar i hem passat l’obra fins el final. Després hem fet un passi sense aturar-nos i anant guiant des de fora quan es perdien. Hem comprovat que dura uns 40’, que penso que se’n aniran fins als 45’, més o menys el que tenia previst.
En general, falta seguretat en el text i en el desenvolupament de la situació. No em preocupa excessivament, ara ve, cal que estudien una mica més. Sempre he patit molt per l’estrena dels espectacles del Plus. He tingut por de que es quedessin en blanc, que es
saltessin accions i no poguessin recuperar l’escena... i per trenta coses més. Avui per avui, confio amb ells, confio amb la seva experiència i la seva capacitat de resolució. Crec que poden passar moltes coses, seria molt ingenu sinó ho pensés, però confio amb ells.

 

De moment fins aquí i esperant que arribi la setmana que bé.

 

Seguim!


05 de Juny de 2008

 

Avui ha sigut un dia bonic.

Ha vingut el F.S. per poder fer almenys un assaig abans de l’estrena. Sempre que ve algú nou a col·laborar amb el grup es produeix una cosa interessant. Tothom manifesta d’una manera o altra, que està molt content de fer el què fa. També pateixen més per l’espectacle i per tant intenten fer-ho el millor possible per tal de què el col·laborador es senti el millor possible.

Com no podia ser d’una altra manera li han posat fàcil i difícil al F.S. Han congeniat de seguida i em sembla que ell s’ho passat d’allò més bé. El marge d’improvisació que té ell i que tenen ells és força gran. Pel grup, això és normal i pel F.S. no sé si és normal o no però li agrada la idea. Li agraden els reptes.

Hem fet un primer passi per marcar les accions en l’escena del F.S. No ha anat malament. El F.S. és ràpid i intel·ligent. Més tard hem fet un passi general, si és que és pot dir així, a veure què passava. En general ha anat bé, només tinc quatre pàgines de notes, que no he tingut temps de passar. Ja ho faré el dimarts que ve.

Finalment la peça ha durat uns 48’, una mica més del què tenia previst, però ara no farè incís en el ritme per accelerar una mica la peça. Ara és moment per a què tinguin una mica més de seguretat. És per això que he decidit no anar dimarts a la Planeta per poder fer un passi tranquil a l’aula de treball normal. Dimarts ens haurem d’organitzar per poder portar l’atrezzo a la sala. Ja veurem.

M’ha tornat a trucar la M.J. l’ajudant de càsting de la pel·lícula en que participarà la M.C. M’ha demanat els telèfons del J.M.B i del D.C., necessiten un capellà per una seqüència. Li he passat els telèfons. A veure què passa. Com m’agradaria que algun d’ells dos, pogués intervenir en el flin. I com m’agradaria poder assistir a una gravació on participessin ells. Bueno, de moment fins aquí. Dimarts és l’últim assaig. Arriba el final.


11 de Juny de 2008

Doncs ja està. Bé, quasibé per ser exactes. S'han acabat els assajos i només queda l'estrena d'aquest diumenge.
Vam passar notes del passat dia i vam fer un passi. Crec que tot està a lloc i no hem de patir massa, ans al contrari gaudir-ho el màxim possible. Com ja sabeu, mai ser molt bé que dir quan arriba aquest moment de l'estrena. Només us recomano que torneu a mirar-vos el text, les accions i què hi penseu una miqueta d'aquí al diumenge. Res més.

Crec que serà la penúltima entrada d'aquest diari, doncs faré una petita crónica de l'estrena per rematar-lo.

Una abraçada.


26 de Juny

 

Fa uns deu dies que vam estrenar.

La jornada va començar un hora abans de l’estrena. Per ser exactes, un parell de les actrius ja havien arribat ja feia estona. En fi, la gent va anar arribant amb els vestuaris i l’atrezzo. Hi havia nervis. Hi havia gent que pensava més en el fet que seria la última vegada que treballaríem junts que no amb l’estrena pròpiament dita. És normal. Jo us havia de dir que no estiguéssiu tristos, sinó alegres, doncs tornàvem a representar una obra més. Per mi sempre son dies difícils les estrenes però penso que pels actors haurien de ser dies de festa. És el dia esperat, pel qual s’ha treballat tant i tant. És el dia en què es produeix la comunió entre els actors, l’obra i el públic. El dia en què tot pren sentit. Com totes les coses bones, dura molt poquet i és molt intens. Aquest cop també va ser així.

L’actor convidat, que torno a donar-li les gràcies des d’aquí, va arribar puntual. Va portar el vestuari que també s’havia buscat ell. No era exactament el què jo volia però m’agradava molt més que el que havia proposat.

Els actors es van anar canviant i el F.S. es va preparar el seu atrezzo per tal de que estigués tot llest.

Amb tot aquest temps els actors del Plus s’han tornat molt autosuficients i ja no cal estar-hi a sobre, ja es coneixen el ritual de l’estrena i l’executen a la perfecció. Si n’hi ha algun que es despista, els altres l’ajuden.

Va arribar l’hora. Ara no recordo si els hi vaig dir alguna cosa o no. Suposo que sí. Suposo que els hi vaig donar les gràcies i els vaig encoratjar per tal de què juguessin i s’ho passessin d’allò més bé i què fossin el més expressius possibles.

Quan va arribar l’hora vam baixar fins al camerino de baix. Els canvis son molt ràpids i cal estar preparat. Un cop acabat el taller anterior al nostre vaig col·locar les cadires a lloc, les ulleres de la M.V. i l’ampolla de whisky. Vaig presentar el taller. De fet no vaig dir tot el què volia dir però què hi farem i vaig pujar a control. Vam apagar la llum de platea i ja hi som.

La funció va ser un petit éxit. Crec que és l’obra que més ha agradat de les què hem fet. La gent s’ho va passar molt bé. La línea de tensió entre el Cuidador i els Residents, va funcionar a la perfecció. Tant els membres del Plus com el F.S. van estar molt bé. S’entenia a la perfecció que és allò que volien els residents. Les accions estaven ben dibuixades, les reaccions també. Segurament van haver problemes amb el text però van estar ben solucionats, com fan sempre.

Finalment el final. Cal sortir a saludar i tot i què de vegades em costa, aquest cop no em va costar gens. Estava satisfet, volia sortir a saludar i formar part d’una manera o altra d’aquells actors que havien fet una funció satisfactòria. Caldrà esperar el vídeo i les fotos per veure-ho i analitzar-ho. Jo no ho podré fer, però estaria bé que vosaltres ho féssiu.

Crec que els actors van gaudir de l’espectacle i els espectadors també. Crec que va ser una petita festa, un petit regal que els actors del Plus 65 es mereixien.

 

Felicitats, companys!


Hora  
   
Publicidad  
   
Pàgines que ens ha citat  
  www.ancianidad.com
www.solomayores.net
www.gentgran.org
www.masde55.com
webscat.ppcc.cat
elrincondeloles.blogspot.com
www.nosaltres.cat
 
Visites  
  juegos gratis
juegos gratis
 
Ciutats que ens han visitat  
  Barcelona, Girona, Vigo, Castellbisbal, Madrid, Salamanca, Puerto de Santa Maria, Hospitalet de Llobregat, Sevilla, Logroño, Tarragona, Lleida, Igualada, Ripollet, Valencia, Marbella, Santa Bárbara i San Cristóbal de la Laguna (ESPANYA); Buenos Aires (ARGENTINA), indefinit (MÈXIC), Barranquilla (COLOMBIA), Guayaquil (EQUADOR) i Wembley (GRAN BRETANYA)  
Hoy 18124 visitantes (37687 clics a subpáginas)
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=